El dia 23 de novembre, a l'institut el grup de TEI 2B "A", vàrem participar en l'hora de Conta Contes. Una activitat on cada alumne havia d'explicar un conte als seus companys d'una manera divertida i engrescadora.
La Noèlia, ens va explicar el conte de: "El cargol, i l'herba de Poliol"
 |
| La representació del conte es va fer utilitzant una cartolina i tots els animals que hi havia enganxats amb belcro, i a mida que anaven sortint els animals s'anaven enganxant a la cartolina. |
Hi havia
una vegada un cargol que volia saber d'on sortia el sol, així que se'n
va anar a buscar el forat per on sortia el sol. Camina que caminaràs al
pobre cargol li va agafar mal de panxa i va anar a buscar unes herbetes
de poniol per fer-se sopes i curar-se de la panxa. De seguida les va
trobar, però el cargol no tenia gaire força per estirar les herbes. Per
sort un escarabat que passava per allà el va voler ajudar i així el
cargol i l'escarabat es van posar a estirar, i estira que estiraràs
l'herba no es movia. La granota que estava mirant va preguntar: " què hi
feu aquí enfeinats?" i l'escarabat va contestar: " estirar l'herba de
poniol que al cargol li ha agafat mal de panxa" , i així la granota es
va posar darrera de l'escarabat per ajudar a estirar l'herba. I estira
que estiraràs però l'herba no es movia. Més tard va passar per allà un
esquirol i va preguntar: " què hi feu aquí enfeinats? " i la granota i
l'escarbat van respondre: " ajudar al cargol a estirar l'herba de
poniol". Llavors l'esquirol es va enganxar darrera de la granota, la
granota agafada a l'escarbat i l'escarbat al cargol, i tots junts estira
que estiraràs però l'herba no es movia. Llavors van sentir sorolls i
van veure que venia un conill. En arribar allí, el conill va decidir
posar-se a estirar l'herba amb els seus amics. I estira que estiraràs
l'herba tampoc es movia. Finalment va passar un bou per allà i en veure
tanta gent va preguntar: " què hi feu aquí enfeinats?" i tots alhora van
contestar: "ajudem al cargol a estirar l'herba de poniol" i així el bou
es va posar darrera del conill per estirar. I entre van estirar tant i
tant que van aconseguir arrencar l'herba de poniol.
L'escarbat,
la granota, l'esquirol, el conill, el bou i el cargol es van posar molt
contents! Per fi el cargol tenia la seva herba per curar-se la panxa i
de tant content que es va posar, va invitar als seus amics a una bona
sopa de poniol!
http://www.super3.cat/unamadecontes/demo/show_video/77
La Kàtia, ens va explicar el conte de: "Les paraules màgiques"
Hi havia una
vegada un nen que passejant pel bosc es va trobar amb un gran arbre. En una de
les seves branques hi havia un estrany ocell que en veure'l va cantar:
"Estic en un
arbre,un arbre molt especial,un arbre encantat i per a comprovar-ho les
paraules màgiques has de pronunciar, prova-ho i ja veuràs, la màgia
viuràs"
El nen sorprès va
provar amb totes les paraules màgiques que coneixia, però cap d'elles
funcionava.
De sobte va
recordar que sempre li deien que la vida és molt millor quan es diuen les
paraules màgiques, quan les coses es demanen "Si us plau" i es donen
les "Gràcies" educadament.
No s'ho podia
arribar a creure ..., podria ser que les paraules màgiques fossin "Si us
plau" i "Gràcies"?
-
Arbre
màgic m'ensenya la seva màgia, si us plau.
En el gran tronc
de l'arbre va aparèixer per art de màgia una gran porta.
El nen va dir:-
Moltes gràcies, arbre màgic, per fer aparèixer la porta.
A l'interior de
l'arbre era fosc i negre.
El nen va dir:-
Arbre màgic, podria il·luminar-me, si us plau.
L'interior del
gran arbre es va il·luminar i davant dels seus ulls va aparèixer tot allò que
un nen pot somniar.- Moltes gràcies, arbre màgic.
El nen feliç va
passar unes hores jugant i divertint-se en el meravellós interior de l'arbre.
La Susana, ens va explica el conte de: "De què fa gust la lluna?"
 |
| Per explicar aquest conte, la Susana va utilitzar un plafó on hi havia la representació de la muntanya i la lluna, i a mida que arribaven els altres animals a ajudar la tortuga s'anaven enganxant amb belcro a sobre |
Feia molt de
temps que els animals volien saber quin gust tenia la lluna.
Era dolça o
salada? Només en volien tastar un trosset petit. A les nits, miraven ansiosos
cap al cel. Es posaven de puntetes i estiraven el cos, les cames i els braços,
tot intentant agafar-la. Però tot era en va, i ni tan sols l’animal més gran la
podia tocar.
Un bon dia, la
petita tortuga va decidir pujar a la muntanya més alta per tal de poder arribar a la lluna. Des
d’allà dalt, la lluna estava més a prop; Però, tot i això, la tortuga no la va
poder tocar. Aleshores, la tortuga va cridar l’elefant.
-Si t’enfiles a
la meva esquena, potser l’arribarem a tocar.
La lluna va
pensar que es tractava d’un joc. i, a mesura que l’elefant se li acostava, ella
se n’allunyava a poc a poc. Com que l’elefant no va poder tocar la lluna, va
cridar a la girafa.
-Si t’enfiles a
la meva esquena, potser l’arribarem a tocar.
Però, en veure la
girafa, la lluna es va enlairar encara una mica més. I la girafa no parava
d’estirar el coll, però no va servir de res. I la girafa va cridar la zebra.
-Si t’enfiles a
la meva esquena, potser ens hi acostarem més.
La lluna li va
agafar gust al joc, i tornà a enlairar-se una micona més. La zebra s’hi va
esforçar molt i molt, però tampoc no va poder tocar la lluna. I la zebra va
cridar el lleó.
-Si t’enfiles a la meva esquena, potser ens hi
acostarem més.
Però quan la
lluna va veure el lleó, encara es va enlairar una mica més. Tampoc aquest cop
no van aconseguir tocar la lluna, i el lleó va cridar la guineu.
-Enfila’t a la
meva esquena i segur que ho aconseguim –va dir el lleó.
Tot just veure la
guineu, la lluna va tornar a enlairar-se una mica més. No li faltava pas gaire
per arribar-hi, però quan gairebé la tenia a tocar la lluna s’escapolia. I la
guineu va cridar el mico.
-Ara sí que ho
aconseguirem. Apa, enfila’t a la meva esquena!
La lluna, quan va
veure el mico, encara va recular una mica més. El mico ja podia olorar-la; però,
de tocar-la, res de res! I el mico va cridar el ratolí.
-Enfila’t a la
meva esquena i tocarem la lluna.
La lluna es va
mirar el ratolí i va pensar:
-De ben segur que
un animal tan petitó no em podrà agafar mai.
I, com que
començava a estar una mica farta d’aquell joc, la lluna es va quedar on era. Aleshores,
el ratolí s’enfilà damunt de la tortuga, de l’elefant, de la girafa, de la
zebra, del lleó, de la guineu, del mico i… d’una mossegada, va arrencar un
bocinet de lluna. El va assaborir satisfet, i després en donà un trosset al
mico, a la guineu, al lleó, a la zebra, a la girafa, a l’elefant i a la
tortuga.
I van trobar que
la lluna tenia el gust d’allò que més agradava a cadascú.
Aquella nit els animals van dormir molt i molt
juntets.
